Lo temps és tal que tot animal brut
requer amor, cascun trobant son par:
lo cervo brau sent en lo bosc bramar
e son fer bram per dolç cant és tengut;
agrons e corbs han melodia tanta
que llur semblant, delitant, enamora.
Lo rossinyol de tal cas s'entrenyora,
si lo seu cant sa enamorada espanta.
E doncs, si em dolc, lo dolre m'és degut
com veig amats menys de poder amar
e lo grosser per apte veig passar:
amor lo fa ésser no conegut.
E d'açò em ve piadosa complanta
com desamor eixorba ma senyora,
no coneixent lo servent qui l'adora,
ne vol pensar qual és s'amor ne quanta.
No com aquell qui son bé ha perdut,
metent a risc si poria guanyar,
he vós amat que em volguésseu amar:
deliberat no só en amor vengut.
Tot nuu me trop, vestit de grossa manta:
ma voluntat, amor la té en penyora
e ço de què mon cor se adolora
és com no veu ma fretura, que és tanta.
Llir entre cards, ab milans caç la ganta
i ab lo branxet la llebre corredora:
assats al món cascuna és vividora
e mon pit flac lo passi de Rams canta.